“Chávez va ser un dels nostres”, diuen els pobres dels barris de Caracas, la gent de tota Amèrica Llatina, i els residents del Bronx, juntament amb els aproximadament dos milions de persones pobres als EUA que ara tenen calefacció gratuïta gràcies al govern de Chávez. Sean Penn va dir a Chávez: “Avui el poble dels Estats Units ha perdut un amic que mai va saber que tenia. I les persones pobres de tot el món han perdut a un campió”.  Són dies tristos.

En aquest article no s’aprofundirà en els molts èxits del procés bolivarià sobre àmbits com la salut, l’esperança de vida i l’educació – a pesar que no hi hagi cap país al món que hagi millorat tant el nivell de vida en els últims 14 anys com Veneçuela amb Chávez. Tampoc escriuré sobre com Chávez va canviar les relacions hemisfèriques, va ajudar a acabar amb l’ALCA i va construir la unitat llatinoamericana i del Carib, per primera vegada sense els EUA o Canadà. Molts altres articles i escriptors se centraran en aquestes qüestions.

Abordaré per contra, la transformació social a Veneçuela, centrant-me en la idea de la revolució com a procés i donant preeminència al poder constituent, a la manera com s’ha desenvolupat des de baix, com a poder popular, doncs en la construcció del poder popular de Chávez hi havia la construcció creativa d’un món nou. Aquesta és la raó per la qual, a pesar de la tristesa per la mort de Chávez, també estic totalment segur del futur de Veneçuela. Com el poble de Veneçuela, sé on és el poder: als barris, als pobles, viles i ciutats, organitzat-se conjuntament.

L’enfocament de dues vies: des de Dalt i des de Baix

La naturalesa particular del moviment bolivarià, es deriva del fet que la transformació social i la redefinició de l’Estat han creat un “doble enfocament”: d’una banda, l’Estat, les institucions i les organitzacions tradicionals de l’esquerra; de l’altra també els moviments i la societat organitzada. És un procés de construcció, tant “des de dalt”, com “des de baix”. Això implica la participació de les organitzacions i els moviments antisistèmics, conjuntament amb individus i organitzacions que poden caracteritzar-se com tradicionals i relacionats amb l’estat (per exemple els sindicats i els partits polítics).

Tant des del govern com des de les bases del procés bolivarià, hi ha un compromís declarat de redefinir l’Estat i la societat sobre la base d’una interrelació entre la part superior i inferior, i així avançar per transcendir les relacions capitalistes. La funció de l’Estat consisteix en acompanyar la població organitzada, ser el facilitador de processos de baix a dalt, de manera que el poder constituent avanci transformant la societat. L’Estat ha de garantir el contingut material, la realització del bé comú. Aquesta idea l’ha repetit en diverses ocasions Chávez mateix, i és compartida pels sectors de l’administració i per la majoria dels moviments organitzats.

L’Estat Comunal

Des de gener de 2007, Chávez va proposar anar més enllà de l’estat burgès i apostà per l’Estat comunal preocupant-se per ampliar la força que emana dels moviments antisistèmics, això és, incloent-hi els moviments i forces polítiques que assumeixen que la forma de l’estat ha de ser superat. La idea bàsica per fer-ho és la de formar estructures municipals de diferents tipus: sobretot els consells comunals, les comunes i ciutats comunals, que a poc a poc havien d’anar suplantant l’Estat burgès.

Consells Comunals

Els Consells Comunals són una estructura no-representativa de la democràcia directa i el mecanisme més avançat d’autoorganització a nivell local, doncs els agents més actius de canvi han estat -i segueixen sent- els habitants dels barris urbans i les comunitats camperoles.

Els Consells Comunals es van començar a constituir al 2005 sense cap llei que els avalés i com una iniciativa sorgida “des de baix”. Al gener de 2006 Chávez n’avalava la iniciativa i començaren a propagar-se; i a l’abril de 2006, l’Assemblea Nacional va promulgar la Llei dels Consells Comunals, que va ser reformada al 2009 després d’un ampli procés de consulta. A les zones urbanes estan integrats per 150-400 famílies, a les zones rurals per un mínim de 20 famílies, i en les zones indígenes, per almenys 10 famílies. L’òrgan de presa de decisions del Consell Comunal és l’Assemblea de Veïns.

Els consells constitueixen doncs, una estructura no-representativa de participació directa que existeix paral·lela als òrgans de representació dels electes del poder constituït. L’any 2013 Veneçuela comptava amb la constitució de més de 40.000 Consells Comunals.

Els Consells Comunals són finançats directament per les institucions nacionals públiques, evitant així la interferència amb els òrgans municipals, a qui la llei no dóna cap autoritat d’acceptar o rebutjar les propostes presentades per aquests. La relació entre els Consells Comunals i les institucions establertes, però, no és harmoniosa. Els conflictes sorgeixen principalment per la lentitud del poder constituït per respondre a les demandes fetes pels Consells Comunals i en els intents d’interferència. Els Consells Comunals tendeixen a transcendir la divisió entre la societat política i civil (és a dir, entre els que governen i els governats). Per tant, els analistes liberals, favorables a aquesta divisió, veuen els Consells Comunals com quelcom negatiu, argumentant que són una organització de la societat civil però vinculat a l’Estat. De fet però, constitueixen una estructura paral·lela a través de la qual controlar l’Estat i poc a poc governar-se per si sol.

Comunes Socialistes

A un nivell més alt d’autogovern, hi ha trobem les Comunes Socialistes, que es constitueixen a partir de l’agrupació en un territori específic de diversos Consells Comunals (espai en que recordem-ho, es desenvolupen els projectes a mitjà i llarg termini  per aquest àmbit georgràfic). Actualment, a 2013, hi ha més de 200 comunes socialistes en construcció.

La idea de la Comuna com un espai per a la construcció des de la participació, l’autogovern i el nou socialisme inspirada en la tradició comunitària socialista de la Comuna de París, i també del veneçolà Simón Rodríguez, que proposava el govern autònom local pel poble evocant la ‘Toparquia’ (del grec ‘Topos’, lloc) al segle XIX, les formes tradicionals de col·lectivisme i el comunitarisme indígena i les experiències històriques dels cimarrones, antics esclaus afroamericans que van fugir a regions remotes i van construir assentaments administrats per actes comunitaris.

Diverses comunes poden formar Ciutats Comunals, sota l’administració i la planificació “des de baix” si el territori està organitzat en Consells Comunals i Comunes. El mecanisme de la construcció de les comunes i ciutats comunals és flexible, doncs ells mateixos defineixen les seves tasques. Així, la construcció de l’autonomia comença amb allò que la pròpia població considera més important, necessari o oportú. Les Ciutats Comunals que s’han format fins ara, per exemple, són rurals i s’estructuren al voltant de l’agricultura, com ara la “Ciutat Comunal Camperola Socialista Simón Bolívar” a l’estat del sud de Apure o la “Ciutat Comunal Laberint” al nord- oriental estat de Zulia.

Desafiaments

Després de 13 anys de transformació revolucionària, el major desafiament per al procés és la contradicció estructural entre el constituent i poder constituït. Especialment des de 2007, la capacitat del govern per reformar es troba cada cop més enfrontada amb les limitacions inherents de l’estat burgès i el sistema capitalista, doncs les iniciatives i els moviments per l’autogestió i l’autogovern orientats a la superació de l’estat burgès i les seves institucions -que tenen per objectiu la seva substitució per un Estat comunal basat en el poder popular- han crescut. És així perquè degut a l’enfortiment del procés bolivarià que ha suposat un funcionament i expansió de les institucions estatals, un creixent nombre de recursos, que han fet però, que es tornessin més burocratitzades. Unes Institucions del poder constituït que tenen per objectiu controlar els processos socials i reproduir-se. Atès que les institucions del poder constituït són alhora l’enfortiment i la limitació del poder constituent, el procés de transformació és molt complex i contradictòri. No obstant això, les lluites pel poder constituent alliberen sovint a Veneçuela la lluita per un sistema diferent fora de l’actual sistema social, polític i econòmic. La contradicció es basa en la diferència entre la lògica institucional i social.

Per exemple, si la promoció i l’existència del treball comunitari només està garantida pels Consells Comunals, llavors l’interès Institucional i dels empleats públics a tenir Consells Comunals serà mínim. Per contra, tant la ciutadania com els Consells Comunals estaràn desesperats per presentar els avenços i mostrar els resultats positius, per a que Consells Comunals, Comunes i altres casos d’auto-administració siguin validats i rebin el suport de la institució corresponent. De fet, el Ministeri de les Comunes resultar ser un dels majors obstacles per a la construcció de les Comunes i la majoria de les comunes en construcció es queixen del Ministeri. Només l’organització “des de baix”, especialment la xarxa auto-organitzada d’activistes comunals (Xarxa de Comuneres i comuners), que apleguen unes 70 comunes va poder exercir la pressió suficient per a que el Ministeri de les Comunes inicés un canvi en la seva política a finals del 2011. El Ministeri es va veure obligat a registrar unes 20 comunes.

Conclusió

Mentre que les estratègies “des de dalt” i “des de baix” s’han mantingut en el mateix procés de transformació des de fa 13 anys i la relació conflictiva entre el poder constituent i el poder constituït ha estat el motor del procés bolivarià, els conflictes van en augment. L’organització “des de baix” en creixement i el desenvolupament del poder popular, inevitablement entraran en conflicte amb el poder constituït. L’organització creixent “des de baix” i el desenvolupament del poder popular limitarà el poder constituït i l’aclapararà si no el limiten. Solament avançarà si té la paella pel mànec, situació en què el poder constituent transformaria profundament el poder constituït.

No tinc cap dubte que el poder popular s’ampliarà. L’experiència d’aprenentatge dels darrers 14 anys a Veneçuela han estat superar la seva marginació amb la participació i l’auto-organització, creant les seves pròpies solucions. “Tots som Chávez”.